divendres, 19 de desembre de 2008

Marc Guillemot, skipper of Safran:

Currently out here we have around 20 knots of wind, between 18 and 23. The sea is rough, but probably less than when I arrived. The sun is out, which means I can open the door up and see what is going on. I've had Yann on the VHF. He has been sleeping, so I took advantage to get some sleep too. So at that point I moved away from him slightly, but now we're back close to each other with about a mile between us. I'm going to try to get close to his stern and toss him a bottle of water. I'm going to stay here for as long as it takes. 3 days, 10 days, whatever. The race was yesterday. Now we've moved on to something else. I had a similar experience a few years ago. I'm just trying to talk to him, to reassure him. The subject doesn't matter. He knows he can rely on me. It's more of a psychological help than a physical one, but that's important, because in general it's the head that looks after the rest of the body. That will help him, while he awaits the arrival of the rescue team.
No crec que es pogués expressar millor. Això està passant ara, ara mateix. Com si estéssin jugant el Barça i el Madrid, en directe, i sembla que no importi que dos amics s'estiguin ajudant a 1460 km d'enlloc. La notícia no la trobareu a cap diari, ni a cap televisió, ni enlloc si no es fa un esforç enorme per buscar-la.
"The race was yesterday. Now we've moved on to something else"

divendres, 12 de desembre de 2008

Raonament Darwinista sobre la crisi econòmica

Una branca d'una la família dels mamífers rosegadors va anar estirant el coll per poder arribar més i més amunt, ves a saber perquè, a la vegada que l'apèndix que formava la "cua" d'aquests mamífers va anar desplaçant-se cap amunt. En algunes famílies de fòssils s'han descobert branques on aquest desplaçament s'observa per la part posterior i d'altres per la anterior. En el primer grup apareix un graó entremig on es pot identificar l'evolució de l'apèndix en forma de banya. Curiosament però, i essent aquest el fet que més posa en desacord a la comunitat científica ambdues famílies semblen desembocar en un element comú on aquest apèndix, lluny de desaparèixer, resorgeix penjant de l'alçada del coll. S'ha anomenat apèndix "corbata", en honor a la tan coneguda i elegant peça de vestir.

És a dir:

Avui en dia es podria afirmar que tota rata porta una corbata.

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Dona desconeguda (Relat Conjunt)



Aquell seient de vellut vermell era prou còmode, tot i que no ho semblava gens ni mica abans de seure-hi. Ella l’observava amb la impaciència de qui es mira algú qui tarda massa temps en fer alguna cosa trivial.
Tot seguit, la pregunta evident:
- Per què estic despullat?. Ah, i com és que no tinc fred?- No sent cap tipus de vergonya, de fet, se sent còmode, com si allò fos el que toca.
No obté cap resposta de la seva interlocutora.
- No pretenia ofendre-la senyora, espero em disculpi la meva...-
Ella assenteix, desvia la mirada i el carruatge es comença a moure.
- On anem?-
No hi ha resposta.
Una boira espessa i blanca ho cobreix tot, ni tan sols pot veure clarament quin tipus de camí hi ha sota les rodes del carruatge. Mai havia vist una boira com aquesta, estira la ma i pot notar-la suau i freda com li recorre el palmell, deixant fins i tot remolins blanquets a les puntes dels dits.
Mentrestant, sense ningú que els guiï, dos cavalls negres estiren el carruatge únicament amb cabeçades i tapalls als ulls però sense necessitat del cabeçó i les rendes.
Ella mira al front, amb les mans reposades damunt la seva falda, com si res li importés en absolut, i encara menys el seu acompanyant. L’actitud d'aquesta dama li recorda a la seva cunyada, però pensa que potser és millor estalviar-se cap comentari al respecte.
- Trigarem molt a arribar?.-
- No.- Respon ella mentre li dedica una breu i inexpressiva mirada.
- Però, on anem? Qui ets tu? Què hi faig aquí?.-
El carruatge s'atura bruscament, amb un renill breu d'un dels cavalls.
La resposta el gela:
- Perdre el meu temps.-
Llum, una llum blanca no el deixa veure res. Una cosa l’ennuega i sent nàusees mentre l'aire li surt per la boca fent un soroll horrible.
- Doctor?. S'està despertant, no és veritat?.-
- Sí, tenia raó infermera, qui porta aquest pacient? Avisi al seu metge si us plau. S'haurà de notificar a la seva família també.-
- Sí, sí, sí, de seguida doctor Roig.-

dimarts, 16 de setembre de 2008

Les meves excuses



És molt complicat fer un cafè aquí dalt, per compensar vam estar xuclant granets de cafè dolcets i suaus tot el camí.

dimecres, 16 de juliol de 2008

La tele encesa revival

Per als nostàlgics i les nostàlgiques del CoffeeTime.


M

diumenge, 8 de juny de 2008

El llimoner que va morir d'èxit

El llimoner creix i fa llimones. Una rera l'altra, les llimones van creixent farcint l'arbre d'aquests fruits verds que quan maduren son grocs. També, les llimones carreguen les branques, dèbils, que han de suportar un pes important.
No obstant, la natura juga males passades. Pot arribar un excés de bonança fins saturar-lo de flors, futurs fruits, que si la bonança no segueix, farant insostenible la situació.
Lentament, el llimoner que no ha pogut regular el seu excés, perdrà tot allò guanyat. Morint d'èxit i començant de nou el cicle sense haver après res de res.


diumenge, 1 de juny de 2008

Fortor

Vaig fort, i què? Ho reconec. Primavera mullada i l'estiu que no arriba. És que un ja no pot més, baaaah, ja n'hi ha prou, no? Vull disfrutar de la calor ja!


Fire1 | Upload Music

Robert Allen Zimmerman

Behind every beautiful thing
there's been some kind of pain

dimecres, 28 de maig de 2008

Relat conjunt - Caminant damunt un mar de boira

Se li estava començant a glaçar la orella dreta però no en feia cas. Eren ja 5 feixucs mesos de viatge a les seves espatlles i a les de Johnson, el seu soci. Aquest s'havia excusat ordenant als homes que no se'l molestés mentre reposava a la seva tenda, cosa que ell havia sabut aprofitar bé per esmunyir-se lluny de l'expedició. Als seus peus ara s'estenia un mar de boira tapant completament l'espès bosc, el mateix que li amagava el seu objectiu; el somni, tapat ara com la imaginació de shakespeare darrera el teló. Era conscient que ja estava fora del termini que havia marcat quan va sortir de Londres i això a la premsa d'allà li queia molt malament. Sobretot, sabent que s'havia declarat la guerra feia poc, i els estarien cridant a files a tots. Ni que fos en un article minúscul a la secció de varietats, sabia que ja s'haurien alçat les primeres veus crítiques i pessimistes respecte a la seva expedició.



- Si fos tan fàcil com navegar lluny de terra coneguda travessant les boires, com travessàvem les onades al sortir d'Anglaterra.- Pensava en veu alta.



Ahir havien tingut la darrera pèrdua. Era un home jove i fort, del qual segurament en trobarien a faltar el seu esforç. La situació començava a ser un pel caòtica. D'ençà que Johnson s'havia evadit completament al seu propi interior i ja no portava el control estricte al que els tenia acostumats, tot estava agafant un rumb no gaire agradable. S'abandonava material com cordes, piquetes i tendes així com els hi pareixia als homes que els hi començava a fer nosa. Clar, ell també pensava que era lògic: "menys homes, menys pes, menys cordes". Johnson, en el seu estat normal, hauria utilitzat les mateixes cordes per penjar-los a tots amb ganxos dels mugrons excepte a ell, amb qui ho hauria fet dels testicles.



- Avi!. Estàs aquí!- Diu una veu. És de la seva filla.

- Avi?- Contesta ell mentre es gira a poc a poc obrint els seus ulls blaus de bat a bat. Se la mira de dalt a baix amb cara estupefacte.

- Què hi fas enfilat a dalt d'aquest banc? Estan tots molt preocupats. Sort que m'he topat amb la Pauline, la teva veïna, i m'ha dit que t'havia vist anant cap pal parc.- Ella sembla molt alterada per alguna cosa.

- On està el teu marit?.-
- Avi, soc la teva neta. Encara no m'he casat, i el que em queda.- Replica ella.
- Com que no t'has casat? A la teva mare li donaràs un disgust. Dirá que ets una qualsevol, com aquella d'allà. Si tú! No et facis la boja que et conec!- Crida assenyalant una dona, que mira cap a un altre costat i accelera el pas, fent veure que la cosa no va amb ella. Ella l'ajuda a baixar del banc i el fa seure, mentre busca a les palpentes el telèfon mòbil a la seva bossa.


diumenge, 25 de maig de 2008

A primera vista

A primera vista em sembla una persona que treu conclusions massa aviat. Li agrada posar etiquetes, adjectius, a tot allò que se li acosta. Té prou confiança per voler ser precís però això el fan errar amb unes ulleres mal graduades. Tot això pot semblar contradictori, jo l'encaixo en un perfil basant-me amb la casi nula experiència d'estar 26 minuts escoltant els seus pensaments.
És intel·ligent i observador. Creguim, una persona així pot aconseguir tot allò que es proposi i la capacitat d'etiquetar el faran actuar d'una manera freda, ràpida i precisa.

M'ha d'ajudar, no puc deixar que em faci actuar com aquell vol. Mediqui'm. Això no pot tornar a passar, no puc conviure amb una cosa que destrossarà els pilars on encara m'aguanto.

dilluns, 19 de maig de 2008

Responsabilitats

Primer de tot, acatem responsabilitats.
No, potser no hauries hagut d'anar a jugar a futbol. Plovia. Hi havia embús a la carretera. Quan has arribat, seguia plovent i no hi havia ningú jugant.
Has vist de puta casualitat com un del teu equip s'esmunyia correns, caic no caic, fins al bar del centre esportiu. L'has seguit i quan has entrat no reconeixies a ningú perquè no has pensat ni a treure't les ulleres per córrer del cotxe al bar. Prou en tenies d'evitar fotre una patinada.
Comencem el partit. Som-hi! Joder quina aigua. Baaaah, la teva forma no és ni l'ombra del que era fa dos anys, quin desànim no poder fer ni la meitat del que eres capaç. Però et sents amb ganes de recuperar-te i a cada partit et trobes més còmode. Avui és una patxanga, ens podem permetre fallar passades estil "lo pelat".
No tenim canvis i ens anem rotant a la porteria, em toca a mi. Crack!
Uggghhh, sabies que passaria un dia o altre. Puto turmell esquerra de vidre que tens. Quin mal, feia temps que no trencaves i ja no recordaves la sensació tal com era. A al merda, cap a casa mentre te'n recordes dels protagonistes de la catequèsis cada cop que pitges l'embragatge del cotxe.
No, potser no hi hauries d'haver anat, acatem-ho.
Passes per davant del centre mèdic per veure si està obert. Ja que pagues una assegurança religiosament cada més, almenys estalvia't la vena elàstica, no? I potser encara estarem de sort i ens atendrà...
No, no estem de sort. Però és molt atenta i sembla que sap el que es fa, per lo que surts feliç amb la teva vena elàstica i un paperet on intueixes que hi deu posar ibuprofeno, bàsicament perquè t'ho han dit abans. Au, cap a casa.
Pujar, deixar la bossa, i baixar a la farmacia que hi ha just al davant tot travessant el carrer. Ara sí, i un cop acatades responsabilitats, faig comptes exercir el dret a la llibertat d'expressió i criticar al/a personatge/a que em trobo davant dels nassos.
A veure tio/a, un paio que travessa el carrer coix, coix, i entra coix, coix a la teva farmàcia/negoci/forma que tens de guanyar-te les sopes, que per cert he vist supermercats més petits (OpenCor per posar un exemple). Perquè us feu una idea hi treballen uns/es 9 o 10 farmacèutics/ques, amb diversos mostradors en plan el Corte Inglés. Doncs a aquest al·lot que t'entra amb cara de pena, fent passes de llargada equivalent a la mitja del penis espanyol (que no català) i amb "vull antiinflamatoris per via" escrit al front. Doncs com se t'acut? Desgraciat/da, des de l'altre punta de la farmàcia, cridar-li:
"Por aquí señor, sígame".
Fer-li fotre tota la volta a la farmàcia, que per si no ho he dit té forma de U, fins a l'altre entrada, i sense ni tan sols mirar-te als ulls agafar el paperet que portes, deixar-te allà per anar fins on tu has entrat a agafar el paquet de ibuprofenos, i amb tots els collons/ovaris del món, tornar-te el canvi MALAMENT!!!
Senyors/es, acatem responsabilitats si us plau.

dilluns, 12 de maig de 2008

Cada tros, un record

Tal com es feia a l'antic cafè, les parets es decoren amb el temps. N'hi ha que ens tracten de nostàlgics, jo m'ho agafo amb més optimisme, giro el cap enrere amb un somriure de boca a orella. Perquè no hi ha res millor que estar satisfet d'allò que ja ha passat. Cada tros, un record.

dimarts, 6 de maig de 2008

El gat que enyorava el tel de la llet

Era un gat de pel curt, blanc i fi. Deuria fer ja més de 2 anys que l'àvia el va adoptar. Era una nit de tempesta, el gos bordava a la porta de casa mentre nosaltres descansàvem mirant la llum del televisor. De la porta n'aparegué un gat, el mateix gat que avui miola cada matí demanant un tros de pa mullat pel tel de llet.
D'animals n'havíem tingut sempre, de gallines i pollastres procuràvem tenir-ne sempre. L'àvia, cada matí n'agafava els ous i quan els pollastres eren prou grans, agafava el ganivet i els tallava el coll. Aquell dia mai faltava la truita de sang per sopar. Com volia dir, d'animals al pati no n'han faltat mai. Al pati és una cosa i a la falda una altra. I és que d'animals de casa no n'hem tingut mai. Els animals s'han d'estar a fora.
L'àvia, quan tocava, portava la llet fresca i posava a bullirla. D'aquesta llet en sortia el tel que el gat ha menjat cada matí. Ara de la cantina s'ha passat al bric però el gat segueix venint cada matí esperant que s'acabi la temporada del bric i torni la del tel.

dissabte, 26 d’abril de 2008

De prioritats

A la vida tots tenim una llista amb les prioritats que, conscient o inconscientment utilitzem alhora de fer les coses. Prioritats que amb el temps, es poden reordenar de manera que, si no tenim allò amb més prioritat, no podem fer allò amb menys prioritat. Diríem que això és sagrat.
Si féssim un rànquing mundial, potser menjar i dormir serien les prioritats guanyadores. Si seguíssim segurament tindríem: un sostre, els fills, la família, la parella, els amics, la feina, l'oci, estabilitat econòmica, etc.
Ara bé, què necessitem per tenir un bloc? necessitem una lionesa? Un puro? o un wisky? un festuc? o bé un transsiberià? Cadascú vol allò que necessita o sinó s'ho inventarà. Sinó, quina poca gràcia tindria el món no?

dijous, 27 de març de 2008

Port del temps

No és feina fàcil atracar un vaixell a un port encantador però massa petit per fer-ho amb tranquilitat quan el vent bufa a 40 nusos. Al contrari, fa l'efecte que el món on pretens tornar a posar els peus no et vulgui. Et rebutgi amb totes les seves forces, a ràfagues, a cops de garrot, tan forts com les carbasses que et donava ella cada cop que intentaves fer-li saber que desitjaves apropar-t'hi. El temps és senyor d'ell mateix, i el mediterrani capritxós. La única solució és caçar un altre riç, enrotllar una mica més de gènova i amb paciència girar-li l'esquena al vent. Un poc de sort i el temporal no ens tocarà de gravetat, com aquella bala que Tintin va esquivar per poc, serà només una rascada superficial. Més valdrà encreuar els dits, i a la vegada anar preparant la vestimenta d'aigua per, al manco, no quedar xops.

diumenge, 9 de març de 2008

Acebes és mort

La nación està consternada. L'emblemático i carismático personatge de la plana "nacional" va perdre la vida aquest passat dissabte en mans d’uns salvatges a l'illa de Mallorca. La seva desaparición des de dijous passat, que ha tingut profundamente en vilo tot el país, ha quedat fatídicament resolta. Finalmente la detención i les primeres confessions dels presumptes Susicides ha desvelat els pitjors augurios: la muerte del muy honorable y queridísimo número dos del Gobierno del Corral.
Todavía quedan por esclarecer muchos de los hechos, como desvelar dónde se encuentran los restos del ilustre personaje. Así mismo no se descarta la colaboración de banda armada, ya que se encontró en el lugar de los hechos, un cd de la orquestra Mondragón. Esta prueba en forma de disco compacto, se halló colgando de un hilo en la fachada de la edificación, lugar donde la policía científica está trabajando todavía en estos momentos. Podría darse la aparición de nuevas evidencias que relacionen a la banda con el secuestro y el Susicidio.
Se sospecha que los restos puedan haber sido cruelmente mutilados y convertidos en embutido siguiendo una vieja tradición isleña. Se espera encontrar evidencias del cadáver en las próximas 24 horas, ya que según palabras del responsable de la unidad científica de la policía: “270 kg no desaparecen de la noche a la mañana tan fácilmente. Lo encontraremos”. El jefe del estado anuncia que una vez esclarecidos todos los hechos se tomarán medidas al respecto, empezando por la “regulación” de las libertades culturales en los corrales isleños tal y como se llevó a cabo en su momento en los antiguos corrales norte y este, ahora regulados por los ilustrísimos estamentos levantinos. Desde los sangrientos atentados que llevaron el corral nacional al estado de excepción y posterior abolición de la ineficaz democracia, no se habían vuelto a producir hechos de tal violencia.
Los familiares y amigos de la víctima se encuentran muy afectados y piden venganza y mano dura para todo el que esté involucrado, empezando por toda persona que muestre un mínimo respeto hacía la cultura bárbara y atroz que supuestamente ha acabado con la vida del ilustre gorrino.
Dedicat al tio "Me cag on cent mil llamps de reputes sagrades" Mateu, sempre el recordarem.
Publicat a CoffeeTime

dimarts, 4 de març de 2008

No, no ho veig, passo...

-Ho veig i hi vaig amb 15 més.- diu el curiós personatge que s'asseu just davant meu.
Jo no crec pas que dugui res, com a molt una parella i no gaire alta. Està clar el que vol, sacsejant la jugada, apujant fins a tres cops l'aposta inicial. Vol fer caure qui realment li preocupa, que per descomptat no soc jo, a mi crec que ja ni em compta. Per ell només hi ha un rival ara mateix, qui tot seguit li respon, passiu, com si aquell joc no anés amb ell:
-Les veig.-
La veu ve de la meva esquerra, a la vegada que cauen les seves fitxes a sobre les altres al mig de la taula. Les deixa anar desinteressadament, fet que denota de forma insultant que ell ja ha fet una bona partida, que no necessita arriscar-se per guanyar, que es veu ja guanyador per mèrits propis, segurament amb trampes, però guanyador al cap i a la fi. Te un trio de jotes o encara diria més, de reines segurament, del que si en té l'oportunitat en treurà profit, com en les mans anteriors, no en tinc cap dubte.

-No la veig, passo senyors.- Responc llançant les meves cartes cap per avall davant meu.

No sé perquè he dit senyors, si encara falta "speakar" una persona i no és pas un senyor, però sí tota una dama. Suposo que és fruit del masclisme cec que ha regnat sempre en aquest joc. Aquesta no és la meva nit però aquí estem, i què hi farem si el pot era prou encegador. L'ambició sol fer perdre el seny, sobretot si la catalitzem amb ansietat, l'experiència em diu que la meva doble parella de vuits i reis no hi tenen res a pelar. Potser no haurem guanyat gaire anit, això sí, hem aconseguit definir el concepte de la sàvia retirada com un art subtil, deixant enrere només un pessic de dignitat.

El silenci omple el moment i la taula, aïllant-nos i fent-nos únics. Ella mira les seves cartes. De fet, des de la mà anterior que no aixeca el cap, com si els demés no existíssim. Només li importa la seva pròpia jugada. M'encantaria comunicar-li el que intueixo sobre les altres mans,
però no puc, és il·legal i no m'ha agradat mai jugar brut.

Saps el que desitges, no te n'amaguis:
Vull que ella digui "Jo tampoc hi vaig", i em miri amb complicitat, deixant que els altres dos facin la seva particular brega de galls. Allargar la partida almenys un parell de mans més, les suficients per intentar buscar una combinació que m'afavoreixi per ni que sigui "salvar la nit".
Ella posa un dit a sobre una fitxa de 20...

dilluns, 3 de març de 2008

Arbre del Ténéré

17º45'00"N
10º04'00"E
8 de novembre 1973. Ténéré, Sahara al nord-est de Nigèria.
Un dia qualsevol, solitari, com tots els altres. La mesura del temps és a tan gran escala que és impossible no concebre l’existència com una solitud absoluta. O no?
El Sahara com a única companyia, amb un equilibri d’amor i odi. El vent s’emportà tots els altres quan va arribar ell. Però, per què no em vas matar a mi? Per què em vas deixar connectat a un ínfim fil de vida que em mulla unes arrels tan velles i profundes?

Mira! Ja tornen a venir, són aquelles bestioletes que passen sovint, però massa fugaçment. N’hi ha de quatre potes una mica més grans i de dues. Les de dues semblen bastant inútils, mai porten res i necessiten anar lligades amb un cordill a les grans per no perdre’s. Em recorden a aquells insectes que passejaven fa molt de temps per tot el bosc i per sobre les meves branques, el mascle era petit i inútil, tot i que molt inquiet i remogut. Quan havia fet la seva funció la seva parella se’l cruspia. Bàsicament crec que només servia per això. Aquestes bestioletes deuen fer el mateix, aquí al Sahara no hi deu haver res més per menjar. És una manera més de sobreviure aquí suposo, per sort fan que de tant en tant no em senti tan sola.

Mai es queden a la meva ombra, per què no em fan mai cas? No m’importaria que es mengessin unes quantes fulles meves o fins i tot una branqueta, tinc tota l’eternitat per tornar-la fer sortir. Sempre sembla que vinguin cap a mi, però tot just es paren un moment i una de les bestioletes blaves se m’acosta una mica, aixecant una de les seves branques en horitzontal, sembla que es burli de mi.

-No saps el futur que t’espera bestioleta blava, se’t cruspiran en uns dies.
Però no em fa mai cas i marxen totes sempre en la mateixa direcció.

Què curiós! Una petita tempesta de sorra, allà lluny. Sempre apareixen majestuoses i imponents i es van acostant a poc a poc, però amb moviment ferm i decidit. Fa molt poc que se’n veuen sovint d’aquestes tempestes miniaturitzades, que no duren més temps del que tarda una fulla meva a caure a terra. Sahara, estàs perden les forces! Ja no m’ataques com abans! Vaig prometre que et sobreviuria!
Publicat a CoffeeTime més o menys cap al març de 2007

divendres, 29 de febrer de 2008

Retorn

He decidit, tot i que moltes i molts de vosaltres us posareu les mans al cap i em direu boig, donar una segona oportunitat a blocat. Així doncs, aquí estic de nou i espero que duri una mica més. Per començar he hagut de fer F5 per actualitzar el navegador quan tot just havia fet click al botó per crear el bloc.

Bé, això era el que tenia pensat publicar al nou coffeetime de blocat, però després de una frustrant setmana intentant publicar i visualitzar l'article, he desistit i m'he mudat. Amb molt de greu, de no poder tenir un lloc .cat decent on poder publicar en català. És una llàstima, i em sap molt greu. Tant de bò un dia hi poguem tornar a publicar en condicions. Ara per ara, és impossible.

Procurarem anar publicant articles nous i a la vegada repescar d'altres que s'havien publicat a l'antic bloc de CoffeeTime. Des que es va penjar que ningú pot accedir als articles que hi havia publicats, cosa que ens sap molt greu i mica en mica anirem arreglant.

Així doncs, sigueu benvinguts i benvingudes de nou a fer un cafetó per aquí sempre que us vingui de gust.