dijous, 27 de març de 2008

Port del temps

No és feina fàcil atracar un vaixell a un port encantador però massa petit per fer-ho amb tranquilitat quan el vent bufa a 40 nusos. Al contrari, fa l'efecte que el món on pretens tornar a posar els peus no et vulgui. Et rebutgi amb totes les seves forces, a ràfagues, a cops de garrot, tan forts com les carbasses que et donava ella cada cop que intentaves fer-li saber que desitjaves apropar-t'hi. El temps és senyor d'ell mateix, i el mediterrani capritxós. La única solució és caçar un altre riç, enrotllar una mica més de gènova i amb paciència girar-li l'esquena al vent. Un poc de sort i el temporal no ens tocarà de gravetat, com aquella bala que Tintin va esquivar per poc, serà només una rascada superficial. Més valdrà encreuar els dits, i a la vegada anar preparant la vestimenta d'aigua per, al manco, no quedar xops.

diumenge, 9 de març de 2008

Acebes és mort

La nación està consternada. L'emblemático i carismático personatge de la plana "nacional" va perdre la vida aquest passat dissabte en mans d’uns salvatges a l'illa de Mallorca. La seva desaparición des de dijous passat, que ha tingut profundamente en vilo tot el país, ha quedat fatídicament resolta. Finalmente la detención i les primeres confessions dels presumptes Susicides ha desvelat els pitjors augurios: la muerte del muy honorable y queridísimo número dos del Gobierno del Corral.
Todavía quedan por esclarecer muchos de los hechos, como desvelar dónde se encuentran los restos del ilustre personaje. Así mismo no se descarta la colaboración de banda armada, ya que se encontró en el lugar de los hechos, un cd de la orquestra Mondragón. Esta prueba en forma de disco compacto, se halló colgando de un hilo en la fachada de la edificación, lugar donde la policía científica está trabajando todavía en estos momentos. Podría darse la aparición de nuevas evidencias que relacionen a la banda con el secuestro y el Susicidio.
Se sospecha que los restos puedan haber sido cruelmente mutilados y convertidos en embutido siguiendo una vieja tradición isleña. Se espera encontrar evidencias del cadáver en las próximas 24 horas, ya que según palabras del responsable de la unidad científica de la policía: “270 kg no desaparecen de la noche a la mañana tan fácilmente. Lo encontraremos”. El jefe del estado anuncia que una vez esclarecidos todos los hechos se tomarán medidas al respecto, empezando por la “regulación” de las libertades culturales en los corrales isleños tal y como se llevó a cabo en su momento en los antiguos corrales norte y este, ahora regulados por los ilustrísimos estamentos levantinos. Desde los sangrientos atentados que llevaron el corral nacional al estado de excepción y posterior abolición de la ineficaz democracia, no se habían vuelto a producir hechos de tal violencia.
Los familiares y amigos de la víctima se encuentran muy afectados y piden venganza y mano dura para todo el que esté involucrado, empezando por toda persona que muestre un mínimo respeto hacía la cultura bárbara y atroz que supuestamente ha acabado con la vida del ilustre gorrino.
Dedicat al tio "Me cag on cent mil llamps de reputes sagrades" Mateu, sempre el recordarem.
Publicat a CoffeeTime

dimarts, 4 de març de 2008

No, no ho veig, passo...

-Ho veig i hi vaig amb 15 més.- diu el curiós personatge que s'asseu just davant meu.
Jo no crec pas que dugui res, com a molt una parella i no gaire alta. Està clar el que vol, sacsejant la jugada, apujant fins a tres cops l'aposta inicial. Vol fer caure qui realment li preocupa, que per descomptat no soc jo, a mi crec que ja ni em compta. Per ell només hi ha un rival ara mateix, qui tot seguit li respon, passiu, com si aquell joc no anés amb ell:
-Les veig.-
La veu ve de la meva esquerra, a la vegada que cauen les seves fitxes a sobre les altres al mig de la taula. Les deixa anar desinteressadament, fet que denota de forma insultant que ell ja ha fet una bona partida, que no necessita arriscar-se per guanyar, que es veu ja guanyador per mèrits propis, segurament amb trampes, però guanyador al cap i a la fi. Te un trio de jotes o encara diria més, de reines segurament, del que si en té l'oportunitat en treurà profit, com en les mans anteriors, no en tinc cap dubte.

-No la veig, passo senyors.- Responc llançant les meves cartes cap per avall davant meu.

No sé perquè he dit senyors, si encara falta "speakar" una persona i no és pas un senyor, però sí tota una dama. Suposo que és fruit del masclisme cec que ha regnat sempre en aquest joc. Aquesta no és la meva nit però aquí estem, i què hi farem si el pot era prou encegador. L'ambició sol fer perdre el seny, sobretot si la catalitzem amb ansietat, l'experiència em diu que la meva doble parella de vuits i reis no hi tenen res a pelar. Potser no haurem guanyat gaire anit, això sí, hem aconseguit definir el concepte de la sàvia retirada com un art subtil, deixant enrere només un pessic de dignitat.

El silenci omple el moment i la taula, aïllant-nos i fent-nos únics. Ella mira les seves cartes. De fet, des de la mà anterior que no aixeca el cap, com si els demés no existíssim. Només li importa la seva pròpia jugada. M'encantaria comunicar-li el que intueixo sobre les altres mans,
però no puc, és il·legal i no m'ha agradat mai jugar brut.

Saps el que desitges, no te n'amaguis:
Vull que ella digui "Jo tampoc hi vaig", i em miri amb complicitat, deixant que els altres dos facin la seva particular brega de galls. Allargar la partida almenys un parell de mans més, les suficients per intentar buscar una combinació que m'afavoreixi per ni que sigui "salvar la nit".
Ella posa un dit a sobre una fitxa de 20...

dilluns, 3 de març de 2008

Arbre del Ténéré

17º45'00"N
10º04'00"E
8 de novembre 1973. Ténéré, Sahara al nord-est de Nigèria.
Un dia qualsevol, solitari, com tots els altres. La mesura del temps és a tan gran escala que és impossible no concebre l’existència com una solitud absoluta. O no?
El Sahara com a única companyia, amb un equilibri d’amor i odi. El vent s’emportà tots els altres quan va arribar ell. Però, per què no em vas matar a mi? Per què em vas deixar connectat a un ínfim fil de vida que em mulla unes arrels tan velles i profundes?

Mira! Ja tornen a venir, són aquelles bestioletes que passen sovint, però massa fugaçment. N’hi ha de quatre potes una mica més grans i de dues. Les de dues semblen bastant inútils, mai porten res i necessiten anar lligades amb un cordill a les grans per no perdre’s. Em recorden a aquells insectes que passejaven fa molt de temps per tot el bosc i per sobre les meves branques, el mascle era petit i inútil, tot i que molt inquiet i remogut. Quan havia fet la seva funció la seva parella se’l cruspia. Bàsicament crec que només servia per això. Aquestes bestioletes deuen fer el mateix, aquí al Sahara no hi deu haver res més per menjar. És una manera més de sobreviure aquí suposo, per sort fan que de tant en tant no em senti tan sola.

Mai es queden a la meva ombra, per què no em fan mai cas? No m’importaria que es mengessin unes quantes fulles meves o fins i tot una branqueta, tinc tota l’eternitat per tornar-la fer sortir. Sempre sembla que vinguin cap a mi, però tot just es paren un moment i una de les bestioletes blaves se m’acosta una mica, aixecant una de les seves branques en horitzontal, sembla que es burli de mi.

-No saps el futur que t’espera bestioleta blava, se’t cruspiran en uns dies.
Però no em fa mai cas i marxen totes sempre en la mateixa direcció.

Què curiós! Una petita tempesta de sorra, allà lluny. Sempre apareixen majestuoses i imponents i es van acostant a poc a poc, però amb moviment ferm i decidit. Fa molt poc que se’n veuen sovint d’aquestes tempestes miniaturitzades, que no duren més temps del que tarda una fulla meva a caure a terra. Sahara, estàs perden les forces! Ja no m’ataques com abans! Vaig prometre que et sobreviuria!
Publicat a CoffeeTime més o menys cap al març de 2007