17º45'00"N10º04'00"E
8 de novembre 1973. Ténéré, Sahara al nord-est de Nigèria.
Un dia qualsevol, solitari, com tots els altres. La mesura del temps és a tan gran escala que és impossible no concebre l’existència com una solitud absoluta. O no?
El Sahara com a única companyia, amb un equilibri d’amor i odi. El vent s’emportà tots els altres quan va arribar ell. Però, per què no em vas matar a mi? Per què em vas deixar connectat a un ínfim fil de vida que em mulla unes arrels tan velles i profundes?
Mira! Ja tornen a venir, són aquelles bestioletes que passen sovint, però massa fugaçment. N’hi ha de quatre potes una mica més grans i de dues. Les de dues semblen bastant inútils, mai porten res i necessiten anar lligades amb un cordill a les grans per no perdre’s. Em recorden a aquells insectes que passejaven fa molt de temps per tot el bosc i per sobre les meves branques, el mascle era petit i inútil, tot i que molt inquiet i remogut. Quan havia fet la seva funció la seva parella se’l cruspia. Bàsicament crec que només servia per això. Aquestes bestioletes deuen fer el mateix, aquí al Sahara no hi deu haver res més per menjar. És una manera més de sobreviure aquí suposo, per sort fan que de tant en tant no em senti tan sola.
Mai es queden a la meva ombra, per què no em fan mai cas? No m’importaria que es mengessin unes quantes fulles meves o fins i tot una branqueta, tinc tota l’eternitat per tornar-la fer sortir. Sempre sembla que vinguin cap a mi, però tot just es paren un moment i una de les bestioletes blaves se m’acosta una mica, aixecant una de les seves branques en horitzontal, sembla que es burli de mi.
Un dia qualsevol, solitari, com tots els altres. La mesura del temps és a tan gran escala que és impossible no concebre l’existència com una solitud absoluta. O no?
El Sahara com a única companyia, amb un equilibri d’amor i odi. El vent s’emportà tots els altres quan va arribar ell. Però, per què no em vas matar a mi? Per què em vas deixar connectat a un ínfim fil de vida que em mulla unes arrels tan velles i profundes?
Mira! Ja tornen a venir, són aquelles bestioletes que passen sovint, però massa fugaçment. N’hi ha de quatre potes una mica més grans i de dues. Les de dues semblen bastant inútils, mai porten res i necessiten anar lligades amb un cordill a les grans per no perdre’s. Em recorden a aquells insectes que passejaven fa molt de temps per tot el bosc i per sobre les meves branques, el mascle era petit i inútil, tot i que molt inquiet i remogut. Quan havia fet la seva funció la seva parella se’l cruspia. Bàsicament crec que només servia per això. Aquestes bestioletes deuen fer el mateix, aquí al Sahara no hi deu haver res més per menjar. És una manera més de sobreviure aquí suposo, per sort fan que de tant en tant no em senti tan sola.
Mai es queden a la meva ombra, per què no em fan mai cas? No m’importaria que es mengessin unes quantes fulles meves o fins i tot una branqueta, tinc tota l’eternitat per tornar-la fer sortir. Sempre sembla que vinguin cap a mi, però tot just es paren un moment i una de les bestioletes blaves se m’acosta una mica, aixecant una de les seves branques en horitzontal, sembla que es burli de mi.
-No saps el futur que t’espera bestioleta blava, se’t cruspiran en uns dies.
Però no em fa mai cas i marxen totes sempre en la mateixa direcció.
Què curiós! Una petita tempesta de sorra, allà lluny. Sempre apareixen majestuoses i imponents i es van acostant a poc a poc, però amb moviment ferm i decidit. Fa molt poc que se’n veuen sovint d’aquestes tempestes miniaturitzades, que no duren més temps del que tarda una fulla meva a caure a terra. Sahara, estàs perden les forces! Ja no m’ataques com abans! Vaig prometre que et sobreviuria!
Però no em fa mai cas i marxen totes sempre en la mateixa direcció.
Què curiós! Una petita tempesta de sorra, allà lluny. Sempre apareixen majestuoses i imponents i es van acostant a poc a poc, però amb moviment ferm i decidit. Fa molt poc que se’n veuen sovint d’aquestes tempestes miniaturitzades, que no duren més temps del que tarda una fulla meva a caure a terra. Sahara, estàs perden les forces! Ja no m’ataques com abans! Vaig prometre que et sobreviuria!
Publicat a CoffeeTime més o menys cap al març de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada