Relat conjunt - Caminant damunt un mar de boira

Se li estava començant a glaçar la orella dreta però no en feia cas. Eren ja 5 feixucs mesos de viatge a les seves espatlles i a les de Johnson, el seu soci. Aquest s'havia excusat ordenant als homes que no se'l molestés mentre reposava a la seva tenda, cosa que ell havia sabut aprofitar bé per esmunyir-se lluny de l'expedició. Als seus peus ara s'estenia un mar de boira tapant completament l'espès bosc, el mateix que li amagava el seu objectiu; el somni, tapat ara com la imaginació de shakespeare darrera el teló. Era conscient que ja estava fora del termini que havia marcat quan va sortir de Londres i això a la premsa d'allà li queia molt malament. Sobretot, sabent que s'havia declarat la guerra feia poc, i els estarien cridant a files a tots. Ni que fos en un article minúscul a la secció de varietats, sabia que ja s'haurien alçat les primeres veus crítiques i pessimistes respecte a la seva expedició.

- Si fos tan fàcil com navegar lluny de terra coneguda travessant les boires, com travessàvem les onades al sortir d'Anglaterra.- Pensava en veu alta.

Ahir havien tingut la darrera pèrdua. Era un home jove i fort, del qual segurament en trobarien a faltar el seu esforç. La situació començava a ser un pel caòtica. D'ençà que Johnson s'havia evadit completament al seu propi interior i ja no portava el control estricte al que els tenia acostumats, tot estava agafant un rumb no gaire agradable. S'abandonava material com cordes, piquetes i tendes així com els hi pareixia als homes que els hi començava a fer nosa. Clar, ell també pensava que era lògic: "menys homes, menys pes, menys cordes". Johnson, en el seu estat normal, hauria utilitzat les mateixes cordes per penjar-los a tots amb ganxos dels mugrons excepte a ell, amb qui ho hauria fet dels testicles.

- Avi!. Estàs aquí!- Diu una veu. És de la seva filla.

- Avi?- Contesta ell mentre es gira a poc a poc obrint els seus ulls blaus de bat a bat. Se la mira de dalt a baix amb cara estupefacte.

- Què hi fas enfilat a dalt d'aquest banc? Estan tots molt preocupats. Sort que m'he topat amb la Pauline, la teva veïna, i m'ha dit que t'havia vist anant cap pal parc.- Ella sembla molt alterada per alguna cosa.

- On està el teu marit?.-
- Avi, soc la teva neta. Encara no m'he casat, i el que em queda.- Replica ella.
- Com que no t'has casat? A la teva mare li donaràs un disgust. Dirá que ets una qualsevol, com aquella d'allà. Si tú! No et facis la boja que et conec!- Crida assenyalant una dona, que mira cap a un altre costat i accelera el pas, fent veure que la cosa no va amb ella. Ella l'ajuda a baixar del banc i el fa seure, mentre busca a les palpentes el telèfon mòbil a la seva bossa.

A primera vista

A primera vista em sembla una persona que treu conclusions massa aviat. Li agrada posar etiquetes, adjectius, a tot allò que se li acosta. Té prou confiança per voler ser precís però això el fan errar amb unes ulleres mal graduades. Tot això pot semblar contradictori, jo l'encaixo en un perfil basant-me amb la casi nula experiència d'estar 26 minuts escoltant els seus pensaments.
És intel·ligent i observador. Creguim, una persona així pot aconseguir tot allò que es proposi i la capacitat d'etiquetar el faran actuar d'una manera freda, ràpida i precisa.

M'ha d'ajudar, no puc deixar que em faci actuar com aquell vol. Mediqui'm. Això no pot tornar a passar, no puc conviure amb una cosa que destrossarà els pilars on encara m'aguanto.

Responsabilitats

Primer de tot, acatem responsabilitats.

No, potser no hauries hagut d'anar a jugar a futbol. Plovia. Hi havia embús a la carretera. Quan has arribat, seguia plovent i no hi havia ningú jugant.

Has vist de puta casualitat com un del teu equip s'esmunyia correns, caic no caic, fins al bar del centre esportiu. L'has seguit i quan has entrat no reconeixies a ningú perquè no has pensat ni a treure't les ulleres per córrer del cotxe al bar. Prou en tenies d'evitar fotre una patinada.

Comencem el partit. Som-hi! Joder quina aigua. Baaaah, la teva forma no és ni l'ombra del que era fa dos anys, quin desànim no poder fer ni la meitat del que eres capaç. Però et sents amb ganes de recuperar-te i a cada partit et trobes més còmode. Avui és una patxanga, ens podem permetre fallar passades estil "lo pelat".

No tenim canvis i ens anem rotant a la porteria, em toca a mi. Crack!

Uggghhh, sabies que passaria un dia o altre. Puto turmell esquerra de vidre que tens. Quin mal, feia temps que no trencaves i ja no recordaves la sensació tal com era. A al merda, cap a casa mentre te'n recordes dels protagonistes de la catequèsis cada cop que pitges l'embragatge del cotxe.

No, potser no hi hauries d'haver anat, acatem-ho.

Passes per davant del centre mèdic per veure si està obert. Ja que pagues una assegurança religiosament cada més, almenys estalvia't la vena elàstica, no? I potser encara estarem de sort i ens atendrà...

No, no estem de sort. Però és molt atenta i sembla que sap el que es fa, per lo que surts feliç amb la teva vena elàstica i un paperet on intueixes que hi deu posar ibuprofeno, bàsicament perquè t'ho han dit abans. Au, cap a casa.

Pujar, deixar la bossa, i baixar a la farmacia que hi ha just al davant tot travessant el carrer. Ara sí, i un cop acatades responsabilitats, faig comptes exercir el dret a la llibertat d'expressió i criticar al/a personatge/a que em trobo davant dels nassos.

A veure tio/a, un paio que travessa el carrer coix, coix, i entra coix, coix a la teva farmàcia/negoci/forma que tens de guanyar-te les sopes, que per cert he vist supermercats més petits (OpenCor per posar un exemple). Perquè us feu una idea hi treballen uns/es 9 o 10 farmacèutics/ques, amb diversos mostradors en plan el Corte Inglés. Doncs a aquest al·lot que t'entra amb cara de pena, fent passes de llargada equivalent a la mitja del penis espanyol (que no català) i amb "vull antiinflamatoris per via" escrit al front. Doncs com se t'acut? Desgraciat/da, des de l'altre punta de la farmàcia, cridar-li:

"Por aquí señor, sígame".

Fer-li fotre tota la volta a la farmàcia, que per si no ho he dit té forma de U, fins a l'altre entrada, i sense ni tan sols mirar-te als ulls agafar el paperet que portes, deixar-te allà per anar fins on tu has entrat a agafar el paquet de ibuprofenos, i amb tots els collons/ovaris del món, tornar-te el canvi MALAMENT!!!

Senyors/es, acatem responsabilitats si us plau.

Cada tros, un record

Tal com es feia a l'antic cafè, les parets es decoren amb el temps. N'hi ha que ens tracten de nostàlgics, jo m'ho agafo amb més optimisme, giro el cap enrere amb un somriure de boca a orella. Perquè no hi ha res millor que estar satisfet d'allò que ja ha passat. Cada tros, un record.

El gat que enyorava el tel de la llet

Era un gat de pel curt, blanc i fi. Deuria fer ja més de 2 anys que l'àvia el va adoptar. Era una nit de tempesta, el gos bordava a la porta de casa mentre nosaltres descansàvem mirant la llum del televisor. De la porta n'aparegué un gat, el mateix gat que avui miola cada matí demanant un tros de pa mullat pel tel de llet.
D'animals n'havíem tingut sempre, de gallines i pollastres procuràvem tenir-ne sempre. L'àvia, cada matí n'agafava els ous i quan els pollastres eren prou grans, agafava el ganivet i els tallava el coll. Aquell dia mai faltava la truita de sang per sopar. Com volia dir, d'animals al pati no n'han faltat mai. Al pati és una cosa i a la falda una altra. I és que d'animals de casa no n'hem tingut mai. Els animals s'han d'estar a fora.
L'àvia, quan tocava, portava la llet fresca i posava a bullirla. D'aquesta llet en sortia el tel que el gat ha menjat cada matí. Ara de la cantina s'ha passat al bric però el gat segueix venint cada matí esperant que s'acabi la temporada del bric i torni la del tel.