Relat conjunt - Caminant damunt un mar de boira

Se li estava començant a glaçar la orella dreta però no en feia cas. Eren ja 5 feixucs mesos de viatge a les seves espatlles i a les de Johnson, el seu soci. Aquest s'havia excusat ordenant als homes que no se'l molestés mentre reposava a la seva tenda, cosa que ell havia sabut aprofitar bé per esmunyir-se lluny de l'expedició. Als seus peus ara s'estenia un mar de boira tapant completament l'espès bosc, el mateix que li amagava el seu objectiu; el somni, tapat ara com la imaginació de shakespeare darrera el teló. Era conscient que ja estava fora del termini que havia marcat quan va sortir de Londres i això a la premsa d'allà li queia molt malament. Sobretot, sabent que s'havia declarat la guerra feia poc, i els estarien cridant a files a tots. Ni que fos en un article minúscul a la secció de varietats, sabia que ja s'haurien alçat les primeres veus crítiques i pessimistes respecte a la seva expedició.

- Si fos tan fàcil com navegar lluny de terra coneguda travessant les boires, com travessàvem les onades al sortir d'Anglaterra.- Pensava en veu alta.

Ahir havien tingut la darrera pèrdua. Era un home jove i fort, del qual segurament en trobarien a faltar el seu esforç. La situació començava a ser un pel caòtica. D'ençà que Johnson s'havia evadit completament al seu propi interior i ja no portava el control estricte al que els tenia acostumats, tot estava agafant un rumb no gaire agradable. S'abandonava material com cordes, piquetes i tendes així com els hi pareixia als homes que els hi començava a fer nosa. Clar, ell també pensava que era lògic: "menys homes, menys pes, menys cordes". Johnson, en el seu estat normal, hauria utilitzat les mateixes cordes per penjar-los a tots amb ganxos dels mugrons excepte a ell, amb qui ho hauria fet dels testicles.

- Avi!. Estàs aquí!- Diu una veu. És de la seva filla.

- Avi?- Contesta ell mentre es gira a poc a poc obrint els seus ulls blaus de bat a bat. Se la mira de dalt a baix amb cara estupefacte.

- Què hi fas enfilat a dalt d'aquest banc? Estan tots molt preocupats. Sort que m'he topat amb la Pauline, la teva veïna, i m'ha dit que t'havia vist anant cap pal parc.- Ella sembla molt alterada per alguna cosa.

- On està el teu marit?.-
- Avi, soc la teva neta. Encara no m'he casat, i el que em queda.- Replica ella.
- Com que no t'has casat? A la teva mare li donaràs un disgust. Dirá que ets una qualsevol, com aquella d'allà. Si tú! No et facis la boja que et conec!- Crida assenyalant una dona, que mira cap a un altre costat i accelera el pas, fent veure que la cosa no va amb ella. Ella l'ajuda a baixar del banc i el fa seure, mentre busca a les palpentes el telèfon mòbil a la seva bossa.